“No m’agrada passar desapercebut” era la proclama estètica d’un Tino Casal excèntric i crida- ner que proclamava que “a Espanya la gent no es vesteix, s’arrebossa”. Precursor del techno-pop peninsular, artista pluridisciplinar en el límit entre la cultura pop i la cultura deixalla, i protagonista d’una biografia en què persona i personatge són inseparables. La seva mort sobtada el 1991 el va deixar a les portes de la dècada que en gran mesura havia anunciat, l’imperi de la imatge que ell va fer compatible amb uns pressupostos artístics més seriosos i dramàtics del que aparentaven
La cantarella lamentant-se de la pobresa del pop a l’Estat espanyol, de la dependència respecte al mercat anglosaxó, de la inferioritat de condicions amb què s’ha d’enfrontar als productes importats, a Tino Casal li entrava per una orella i li sortia per l’altra. En comptes de flagel•lar-se, aquest excèntric asturià va preferir predicar amb la paraula, i durant els anys 80 va ser una icona del pop de l’Estat espanyol que el temps ha legitimat, tot demostrant la validesa de la seva filiació per una estètica kitsch, una concepció multidisciplinària de l’artista pop i la presa de consciència de la importància de la imatge (i de la televisió) per crear un personatge públic a través del qual vendre la música. Tino Casal va ser tot un visionari en el pop peninsular que va haver de suportar increpacions del tipus “maricona” pels carrers del Madrid progressista de la Movida, amb l’estoi- cisme impertorbable d’un artista que se sabia víctima del provincianisme de la gran ciutat, pro- bablement l’erupció més cega i pretensiosa de la ignorància. Abocat a la imatge i al culte de la imatge –“l’estètica, alimentar la retina, és molt important per a mi“–, a Casal no l’incomodava que l’ull públic el jutgés per la seva estètica estrafolària i passés de puntetes pel contingut musi- cal de les cançons. Eren una mateixa inquietud manifestada de maneres distintes i coherents amb el seu discurs absolutament pop, nodrida de viatges freqüents a Londres per copsar les noves tendències molt abans que aterressin a l’Espanya post-rància dels 80 (l’Espanya preneorància dels 90). Fruit del contacte amb les modes d’última generació, Casal va desenvo- lupar una sensibilitat que avui denominaríem europea, postmoderna, que va fer que s’interessés pels corrents aleshores més presents del pop internacional. L’anomenat Boy George asturià va pretendre massa i massa aviat.
APUNT BIOGRÀFIC
Personatge enigmàtic i fosc, la dificultat d’establir la data de naixement exacta de José Celestino Casal queda prou clara si es té en compte que quan va morir, el 22 de setembre de 1991, en un cotxe estavellat contra un fanal (i no “amb un pico de truita es panyola a la vena”, com hauria preferit), dos diaris estatals diferien en 11 anys a l’hora d’esta- blir l’edat de Tino Casal: 39 o 51. Per cortesia optem per l’opció més jove, encara que signifiqui condensar l’atapeïda cronologia artística d’aquest asturià nascut a Tudela-Veguín. Inquiet de mena, Tino Casal va debutar en solitari amb Neocasal el 1981, però ja feia anys que corria pel món musical, amb experiències prèvies amb Los Zafiros Negros, amb Los Archiduques, a finals dels 60, i fins i tot com a solista al Festival de Benidorm. Sempre produït per Julián Ruiz, va publicar l’esmentat disc de debut, Etiqueta negra (1983) i Hielo rojo (1984), abans de caure greument malalt, víctima d’un excés de professionalitat que quasi el mata: va automedicarse per unes molèsties a la cama per poder seguir fent els bolos con- tractats i va acabar passant mig setembre de 1985 a la UVI. Casal va retornar, amb bastó inclòs, el 1988, amb un disc més intimista –Lágrimas de cocodrilo– que incloïa la versió d’Eloise de Barry Ryan (inspirada en la lectura dels Damned) amb arranjaments orquestrals gravats a Abbey Road. El 1989 va publicar el seu últim disc en vida, 1990 Histeria, amb versions de Roberta Flack (del mateix tema que escollirien anys després els Fugees...) i de Human League. I després, el funest fanal.
I INFLUÈNCIES
Un dels atributs més encantadors i alhora censurats de Tino Casal va ser l’ambigüitat de la seva potinga musical, tan influenciada per la producció pop anglo- saxona com del que ell assumia per línia genètica del folklorisme popular castís: “Són coses que es porten a la sang, que vulguis o no han estat sempre interioritzades: tonadillas, coples, flamenc, que s’encasten de vegades i van implícites en els teus gens al llarg de les generacions”. L’assumpció de referents sense preju-dicis dignifica Casal. Acostumat a anticiparse a modes, ell senzillament es va limitar a dur a terme un exercici relativament senzill: sortir a buscar abans que plegarse de braços esperant que altres busquessin per a ell. Una actitud molt habitual en els melòmans que en el cas d’un músic artista multiplica les possibilitats de dur a terme una proposta interessant. Atenció a la cita: “Haver hagut d’educar-me ensenyant-me a mi mateix cantant cançons dels Beatles,les Stones i els Kinks (...)”, expressant-ho com una obligació, ja demostra que per a Casal hi havia uns criteris de selecció mínims que garantien que, almenys en el terreny de les intencions, estava molt per endavant de tants i tants coetanis del pop hispà. Admirador de David Bowie (“encara que es vesteix horrorosament, no ho entenc”) i hereu de l’est- ètica glam, Casal va sobreviure a les etiquetes (nou romàntic, techno-pop, disco) una darrere l’altra.
... I INFLUENCIATS
Tino Casal era un enamorat dels instruments electrònics –en especial del vocorder– que distingia el gra de la palla: “Locomía? Ja n’hi ha prou de deixalles!”. Anant contracorrent, el músic asturià va lluitar insistentment per internacionalitzar el pop fet a l’Estat espanyol a través de produccions acurades no encotillades en els referents provincians i gairebé folklòrics, quan no simplement mimètics, de gran part del pop espanyol. Els punts de connexió entre Tino Casal i personatges com Paco Clavel i Alaska, als quals s’han d’afegir fitxatges recents com Astrud i Mónica Naranjo, contextualitzen el paper de precursor de Casal i l’empremta que la seva tasca va tenir en la indústria musical estatal. Malgrat la popularitat de les seves cançons més celebrades, com Embrujada i Eloise, Tino Casal no va arribar a trencar del tot una certa maledicció de figura marginal, de visionari capaç de combinar exercicis de brillant concreció pop amb rampells d’èxtasi infumable. Potser massa atrevit per a una escena musical que encara a l’any 2000 arrossega llacunes enormes, Tino Casal explicava que en la seva faceta com a productor havia inten- tat insuflar a Los Salvajes l’esperit de Graham Parker, a Goma de Mascar el de Giorgio Moroder amb glamur i a Obús la imatge dels New York Dolls. Massa aviat per a un panorama musical que s’alimenta del mimetisme a les estrelles del rock.
Santi Mayor Farguell - Avui
La cantarella lamentant-se de la pobresa del pop a l’Estat espanyol, de la dependència respecte al mercat anglosaxó, de la inferioritat de condicions amb què s’ha d’enfrontar als productes importats, a Tino Casal li entrava per una orella i li sortia per l’altra. En comptes de flagel•lar-se, aquest excèntric asturià va preferir predicar amb la paraula, i durant els anys 80 va ser una icona del pop de l’Estat espanyol que el temps ha legitimat, tot demostrant la validesa de la seva filiació per una estètica kitsch, una concepció multidisciplinària de l’artista pop i la presa de consciència de la importància de la imatge (i de la televisió) per crear un personatge públic a través del qual vendre la música. Tino Casal va ser tot un visionari en el pop peninsular que va haver de suportar increpacions del tipus “maricona” pels carrers del Madrid progressista de la Movida, amb l’estoi- cisme impertorbable d’un artista que se sabia víctima del provincianisme de la gran ciutat, pro- bablement l’erupció més cega i pretensiosa de la ignorància. Abocat a la imatge i al culte de la imatge –“l’estètica, alimentar la retina, és molt important per a mi“–, a Casal no l’incomodava que l’ull públic el jutgés per la seva estètica estrafolària i passés de puntetes pel contingut musi- cal de les cançons. Eren una mateixa inquietud manifestada de maneres distintes i coherents amb el seu discurs absolutament pop, nodrida de viatges freqüents a Londres per copsar les noves tendències molt abans que aterressin a l’Espanya post-rància dels 80 (l’Espanya preneorància dels 90). Fruit del contacte amb les modes d’última generació, Casal va desenvo- lupar una sensibilitat que avui denominaríem europea, postmoderna, que va fer que s’interessés pels corrents aleshores més presents del pop internacional. L’anomenat Boy George asturià va pretendre massa i massa aviat.
APUNT BIOGRÀFIC
Personatge enigmàtic i fosc, la dificultat d’establir la data de naixement exacta de José Celestino Casal queda prou clara si es té en compte que quan va morir, el 22 de setembre de 1991, en un cotxe estavellat contra un fanal (i no “amb un pico de truita es panyola a la vena”, com hauria preferit), dos diaris estatals diferien en 11 anys a l’hora d’esta- blir l’edat de Tino Casal: 39 o 51. Per cortesia optem per l’opció més jove, encara que signifiqui condensar l’atapeïda cronologia artística d’aquest asturià nascut a Tudela-Veguín. Inquiet de mena, Tino Casal va debutar en solitari amb Neocasal el 1981, però ja feia anys que corria pel món musical, amb experiències prèvies amb Los Zafiros Negros, amb Los Archiduques, a finals dels 60, i fins i tot com a solista al Festival de Benidorm. Sempre produït per Julián Ruiz, va publicar l’esmentat disc de debut, Etiqueta negra (1983) i Hielo rojo (1984), abans de caure greument malalt, víctima d’un excés de professionalitat que quasi el mata: va automedicarse per unes molèsties a la cama per poder seguir fent els bolos con- tractats i va acabar passant mig setembre de 1985 a la UVI. Casal va retornar, amb bastó inclòs, el 1988, amb un disc més intimista –Lágrimas de cocodrilo– que incloïa la versió d’Eloise de Barry Ryan (inspirada en la lectura dels Damned) amb arranjaments orquestrals gravats a Abbey Road. El 1989 va publicar el seu últim disc en vida, 1990 Histeria, amb versions de Roberta Flack (del mateix tema que escollirien anys després els Fugees...) i de Human League. I després, el funest fanal.
I INFLUÈNCIES
Un dels atributs més encantadors i alhora censurats de Tino Casal va ser l’ambigüitat de la seva potinga musical, tan influenciada per la producció pop anglo- saxona com del que ell assumia per línia genètica del folklorisme popular castís: “Són coses que es porten a la sang, que vulguis o no han estat sempre interioritzades: tonadillas, coples, flamenc, que s’encasten de vegades i van implícites en els teus gens al llarg de les generacions”. L’assumpció de referents sense preju-dicis dignifica Casal. Acostumat a anticiparse a modes, ell senzillament es va limitar a dur a terme un exercici relativament senzill: sortir a buscar abans que plegarse de braços esperant que altres busquessin per a ell. Una actitud molt habitual en els melòmans que en el cas d’un músic artista multiplica les possibilitats de dur a terme una proposta interessant. Atenció a la cita: “Haver hagut d’educar-me ensenyant-me a mi mateix cantant cançons dels Beatles,les Stones i els Kinks (...)”, expressant-ho com una obligació, ja demostra que per a Casal hi havia uns criteris de selecció mínims que garantien que, almenys en el terreny de les intencions, estava molt per endavant de tants i tants coetanis del pop hispà. Admirador de David Bowie (“encara que es vesteix horrorosament, no ho entenc”) i hereu de l’est- ètica glam, Casal va sobreviure a les etiquetes (nou romàntic, techno-pop, disco) una darrere l’altra.
... I INFLUENCIATS
Tino Casal era un enamorat dels instruments electrònics –en especial del vocorder– que distingia el gra de la palla: “Locomía? Ja n’hi ha prou de deixalles!”. Anant contracorrent, el músic asturià va lluitar insistentment per internacionalitzar el pop fet a l’Estat espanyol a través de produccions acurades no encotillades en els referents provincians i gairebé folklòrics, quan no simplement mimètics, de gran part del pop espanyol. Els punts de connexió entre Tino Casal i personatges com Paco Clavel i Alaska, als quals s’han d’afegir fitxatges recents com Astrud i Mónica Naranjo, contextualitzen el paper de precursor de Casal i l’empremta que la seva tasca va tenir en la indústria musical estatal. Malgrat la popularitat de les seves cançons més celebrades, com Embrujada i Eloise, Tino Casal no va arribar a trencar del tot una certa maledicció de figura marginal, de visionari capaç de combinar exercicis de brillant concreció pop amb rampells d’èxtasi infumable. Potser massa atrevit per a una escena musical que encara a l’any 2000 arrossega llacunes enormes, Tino Casal explicava que en la seva faceta com a productor havia inten- tat insuflar a Los Salvajes l’esperit de Graham Parker, a Goma de Mascar el de Giorgio Moroder amb glamur i a Obús la imatge dels New York Dolls. Massa aviat per a un panorama musical que s’alimenta del mimetisme a les estrelles del rock.
Santi Mayor Farguell - Avui
No hay comentarios:
Publicar un comentario